dissabte, 20 de juny de 2015

Estar groc com el safrà



Seguim en aquest article amb l’origen del nom dels colors i ho fem amb el groc.

La paraula catalana prové del llatí CROCU(M), que significa “safrà” i que s’usava també per designar un dels tons del groc. No ens ha d’estranyar, doncs, la comparació lexicalitzada que serveix per donar títol a aquest article.
Per cert, tant el mot català safrà com el castellà azafrán ens arriben de la forma àrab “za’farān”, que significa, també, “groc”.
La paraula castellana amarillo, prové, en canvi, segons Joan Corominas d’una forma del llatí vulgar AMARELLU(M), diminutiu de la paraula AMARU(M), que significa “amarg”. Corominas relaciona els dos significats (color i gust) pel fet que en algunes malalties com la icterícia, que s’origina en un trastorn del fel o humor amarg,  la gent tenia un color pàl·lid o grogós de pell.
Totes les variacions del color acostumen a prendre el nom d’algun element de la natura que el té. Així, camussa (sinònim d’isard)  designa un groc marronós per assemblar-se al color del pèl d’aquest animal, o l’ambre és un groc ataronjat el nom del qual prové del de la resina fossilitzada.

Altres comparacions amb el groc, a part de la del títol són:
- Estar groc com una llimona.
- Estar groc com la cera.

Per acabar, una curiositat: sabeu per què es considera que el color groc porta mala sort en el món dels teatre i els actors evitar de vestir-hi? Doncs bé, perquè la roba que duia Molière (un actor i autor francès del segle XVII) el dia que va morir mentre actuava era d’aquest color.

dilluns, 29 de desembre de 2014

El blanc al costat del negre ressalta més



    Aquest refrany significa que una virtut destaca més al costat d’un vici. Però en aquest article no parlarem de qualitats i defectes, sinó de colors.
    La paraula catalana blanc prové del germànic comú blank, que significa “resplendent, brillant, blanc” i devia arribar a través del romànic tardà, perquè la trobem a la majoria de llengües romàniques occidentals (branco, en galaicoportuguès; blancu, en asturià; blanco, en castellà i aragonès; blanc en occità i francès; bianco, en italià). En llatí clàssic, el mot amb què es designava aquest color és albus (d’on deriva el romanès, alb), que guarda relació amb paraules com alba (“primera llum del dia”; “túnica sacerdotal”), albat (“criatura morta abans de tenir ús de raó”), albí (“mancat completament o parcialment  de la coloració pròpia de la seva espècie”) o albor (“blancor”, “llum de l’alba”).
    Totes dues paraules han deixat rastre en la toponímia catalana. Trobem així: l’Albera (serralada que separa Catalunya de la Catalunya Nord), Queralbs (poble al peu de la vall de Núria) o Vilalba (poble de la Terra Alta) en contraposició a Blancafort i Montblanc (poblacions de la Conca de Barberà), per exemple.
    El nom del color oposat, el negre, no té tanta història, ja que prové del llatí nigrus, amb el mateix significat.
    En un terme mig trobem el gris, el nom del qual prové del fràncic gris. En llatí, aquest color es designava amb diferents paraules, segons el to que tingués: així, canus expressava el blanc platejat (i d’aquí el castellà cana, “cabello blanco”), canens servia per designar el to grisós; ravus, el gris groguenc i cinereus, el gris cendrós (ja que en llatí cinis,-eris significa cendra).
    En català tenim una paraula per indicar el gris fosc: bru, que s’utilitza també per indicar fosc en general.