Fer les Amèriques

    En l’article anterior acabàvem parlant de dos productes americans: el blat de moro i la figa de moro.

De Sud-amèrica ens prové la patata. La paraula arriba al català a través del castellà, que la manlleva del mot quítxua papa, amb el mateix significat, amb un creuament amb el mot batata (moniato), originari de l’illa de la Hispaniola (on trobem els actuals estats d’Haití i República Dominicana).  A València s’anomena creïlla (del castellà criadilla) i cap als Pirineus i altres zones de Catalunya trumfa o trumfo, per la seva semblança amb les tòfones.

En el cas del tomàquet, el nom del fruit deriva de la paraula nàhuatl (llengua parlada a l’actual Mèxic) xitomatl (fruit amb melic). Sembla que els primers que arribaren a Europa eren de color groc, cosa que explicaria que en italià s’anomeni pomodoro (poma d'or).

L’ananàs ens arriba també de Sud-amèrica. La paraula deriva del guaraní naná naná, que significa “perfum dels perfums”. Considerada la reina de la fruita tropical, els anglesos l’anomenen pineapple per la seva semblança a una pinya (pine) i pel seu cor ple de suc que recorda una poma (apple).

Per la seva banda, l’origen etimològic de cacauet el trobem en el nàhuatl tlalkakáwatl, compost de tlal·li (terra) i kakáwatl (cacau).

Sobre l’origen del mot xocolata hi ha dues teories: alguns estudiosos el deriven de la paraula nàhuatl xoroc, que significa agre o de xocolia (acidar), amb la terminació -átl (aigua); altres consideren que ve de la paraula maia chokolhaa que significa, literalment, “líquid o beguda calenta”. Cal tenir en compte que el producte s’obté de les llavors del cacauer, el nom científic del qual és Theobroma cacao del grec Theobroma (aliment dels déus) i cacau.

Un dels productes amb què els asteques aromatitzaven la xocolata és la vainilla. En aquest cas, la paraula prové del castellà vaina amb el sufix diminutiu –illa, ja que té la forma d’una beina petita.

Tota fruita té un corc

    Aquest refrany significa que tota persona o tota cosa té un defecte. En aquest article, però, no parlarem de defectes, sinó de fruites.

  Atès que en els últims números hem parlat de mots que provenien de noms propis, començarem amb un cas semblant: la ‘maçana’ o ‘poma’. Segons sembla, la primera denominació (així com el castellà manzana) deriva d’una espècie de poma anomenada en llatí (MALA) MATTIANA, anomenada així en memòria del tractadista en agricultura romà del segle I aC Caius Matius, amic de Juli Cèsar. Matius s’hauria dedicat a fer empelts en pomeres fins a obtenir una varietat de poma que es va fer molt popular a Roma i que ara rep el seu nom. La paraula ‘poma’, en canvi, prové del llatí POMA (plural de POMUM), que significa “fruits de l’arbre”.

     Algunes fruites deuen el seu nom no a una persona sinó al seu lloc d’origen. Així ‘préssec’ ve del llatí (MALUM) PERSICUM, és a dir, ‘(fruit) de Pèrsia’ i ‘avellana’ de (NUX) ABELLANA, que significa ‘(nou) d’Avella’, municipi italià de la regió de la Campània (as prop de Nàpols), on abundaven els avellaners.

    En altres casos ens hem de moure en el món de les suposicions: per què al País Valencià anomenen la fruita que nosaltres coneixem amb el nom ‘síndria’ com a ‘meló d’Alger’? Si tenim en compte que el primer mot prové de l’àrab baṭîḫa sindîia (meló del país de Sind, al Paquistan), podem pensar que a València els arribava d’Alger, port amb el qual hi havia relacions comercials importants.

    Finalment, en altres ocasions el nom resulta enganyós, perquè no correspon al lloc d’origen de la planta. És el que succeeix amb les ‘figues de moro’ (o de pala) i amb el ‘blat de moro’ (o ‘moresc’ en subdialecte tarragoní). Tot i el nom, no provenen del nord d’Àfrica sinó d’Amèrica. En el primer cas, només a l’Alguer es reconeix l’origen, ja que parlen de ‘figa d’Índia’; en el segon, els rossellonesos parlen de ‘blat d’Indi’ i els balears, de ‘blat de les Índies’.

Qui no treballa no menja

En l'últim examen dels alumnes de batxillerat els demanava una redacció argumentativa a partir del tema "Només troba feina qui està preparat". 

Tot i l'enunciat, la majoria dels textos contenien el mateix error: parlaven de buscar, de trobar treball, no feina. Cal tenir present que la majoria són castellanoparlants i que, per tant, traduïen de la seva llengua, en què tot és trabajo.

De cara a deixar clara la diferència, les definicions són les següents:

Treball: 1.1 Acció de treballar, esforç sostingut. 1.2 Allò en què hom treballa. [i altres]

Feina: 1.1Treball que hom fa per obligació, en què hom s'ocupa, amb què hom es guanya la vida. [i altres]

Aquí, el que ens interessa, però, és l'origen de les paraules. 

En català antic, treballar volia dir "Molestar, donar turment",  significat que enllaça directament amb l'etimologia que proposa Coromines, segons el qual el verb prové del llatí vulgar *TRIPALIARE ('torturar'), mot derivat de TRIPALIUM, objecte de tortura format per tres pals. 

Pràcticament totes les llengües romàniques fan venir d'aquest sistema de tortura el seu mot: trabalhar (occità i portuguès), trabajar (castellà), travailler (francès), traballai (sard). Fins i tot l'anglès travel ('viatjar') en prové.

Feina, també prové del llatí, en concret del gerundiu del verb FACERE ('fer'), amb el significat de 'coses que cal fer'. Una forma catalana medieval 'faena' és l'origen del mot castellà.

Els italians es dediquen a 'lavorare', que té el seu origen en el verb llatí clàssic LABORARE, que en altres llengües romàniques ha restringit el seu significat a 'treballar la terra': llaurar (català), labrar (castellà), labourer (francès).

De tard o de primer, Carnestoltes pel febrer

Avui és dilluns de carnaval, ocasió per recordar d'on prové aquesta paraula. Segons el Diccionari català-valencià-balear, l'origen és el mot castellà carnaval. En canvi, Corominas, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, diu que ve de l'italià carnevale, mot que al seu torn deriva de l'antic carnelevare (compost de carne i levare "llevar").

Amb un sentit semblant, el fet de deixar de menjar carn, trobem el mot carnestoltes, procedent també del llatí carnes tollitas ("carns llevades").

Dimecres comença la quaresma, mot que prové de quadragesima ("quarantena", en referència als quaranta dies que dura aquest període litúrgic previ a la pasqua).

Per Nadal, pas de pardal

Aquesta és una de les dites referides a la durada del dia durant les dates de desembre i gener. Altres de les conegudes són:

"Per santa Llúcia, un pas de puça" (el 13 de desembre marcava en l'antic calendari julià el dia del solstici d'hivern); "Per sant Esteve, un pas de llebre"; "Per Ninou, un pas de bou";"Per Reis, un pas de vells"; "Per sant Julià, un pas de ca" (7 de gener) o "Per sant Antoni, un pas de dimoni" (17 de gener).

Ens centrarem en dues de les dates, per establir-ne l'etimologia: Nadal i Ninou. En tots dos casos, l'origen es troba en el llatí i en expressions semblanta a les que donen com a resultat els dies de la setmana:

- Nadal té com a origen (diem) NATALEM (Christi), és a dir, "dia del naixement de Crist". La mateixa paraula, la troben en occità, asturià i gallec. El castellà Navidad prové, per la seva banda, del mot NATIVITATEM, substantiu que significa "naixement".

- Ninou és un mot que avui dia no s'usa a tot el territori de parla catalana i que té com a origen (diem) ANNI NOVI.