Aquest refrany significa que tota persona o tota cosa té
un defecte. En aquest article, però, no parlarem de defectes, sinó de fruites.
Atès
que en els últims números hem parlat de mots que provenien de noms propis,
començarem amb un cas semblant: la ‘maçana’ o ‘poma’. Segons sembla, la primera
denominació (així com el castellà manzana)
deriva d’una espècie de poma anomenada en llatí (MALA) MATTIANA, anomenada així
en memòria del tractadista en agricultura romà del segle I aC Caius Matius,
amic de Juli Cèsar. Matius s’hauria dedicat a fer empelts en pomeres fins a
obtenir una varietat de poma que es va fer molt popular a Roma i que ara rep el
seu nom. La paraula ‘poma’, en canvi, prové del llatí POMA (plural de POMUM),
que significa “fruits de l’arbre”.
Algunes
fruites deuen el seu nom no a una persona sinó al seu lloc d’origen. Així
‘préssec’ ve del llatí (MALUM) PERSICUM, és a dir, ‘(fruit) de Pèrsia’ i
‘avellana’ de (NUX) ABELLANA, que significa ‘(nou) d’Avella’, municipi italià
de la regió de la Campània (as prop de Nàpols), on abundaven els avellaners.
En altres casos ens hem de moure en
el món de les suposicions: per què al País Valencià anomenen la fruita que
nosaltres coneixem amb el nom ‘síndria’ com a ‘meló d’Alger’? Si tenim en
compte que el primer mot prové de l’àrab baṭîḫa
sindîia (meló del país de Sind, al Paquistan), podem pensar que a València
els arribava d’Alger, port amb el qual hi havia relacions comercials
importants.
Finalment, en altres
ocasions el nom resulta enganyós, perquè no correspon al lloc d’origen de la
planta. És el que succeeix amb les ‘figues de moro’ (o de pala) i amb el ‘blat
de moro’ (o ‘moresc’ en subdialecte tarragoní). Tot i el nom, no provenen del
nord d’Àfrica sinó d’Amèrica. En el primer cas, només a l’Alguer es reconeix
l’origen, ja que parlen de ‘figa d’Índia’; en el segon, els rossellonesos
parlen de ‘blat d’Indi’ i els balears, de ‘blat de les Índies’.