En l’article anterior acabàvem parlant de dos productes americans: el blat de moro i la figa de moro.
De Sud-amèrica ens prové la patata. La paraula arriba al
català a través del castellà, que la manlleva del mot quítxua papa, amb el mateix significat, amb un
creuament amb el mot batata
(moniato), originari de l’illa de la Hispaniola (on trobem els actuals estats
d’Haití i República Dominicana). A València
s’anomena creïlla (del castellà criadilla) i cap als Pirineus i altres
zones de Catalunya trumfa o trumfo, per la seva semblança amb les
tòfones.
En el cas del tomàquet, el nom del
fruit deriva de la paraula nàhuatl (llengua parlada a l’actual Mèxic) xitomatl
(fruit amb melic). Sembla que els primers que arribaren a Europa eren de color
groc, cosa que explicaria que en italià s’anomeni pomodoro (poma d'or).
L’ananàs ens
arriba també de Sud-amèrica. La paraula deriva del guaraní naná naná, que significa “perfum dels perfums”. Considerada
la reina de la fruita tropical, els anglesos l’anomenen pineapple per la seva semblança a una pinya (pine) i pel seu cor ple de suc que recorda una poma (apple).
Per la seva
banda, l’origen etimològic de cacauet el trobem en el nàhuatl tlalkakáwatl,
compost de tlal·li (terra)
i kakáwatl (cacau).
Sobre l’origen
del mot xocolata hi ha dues teories: alguns estudiosos el deriven de la paraula
nàhuatl xoroc, que significa agre o
de xocolia (acidar), amb la terminació -átl
(aigua); altres consideren que ve de la paraula maia chokolhaa que
significa, literalment, “líquid o beguda calenta”. Cal tenir en compte que el
producte s’obté de les llavors del cacauer, el nom científic del qual és Theobroma
cacao del grec Theobroma (aliment dels déus) i cacau.
Un dels productes amb què els asteques aromatitzaven la xocolata és la
vainilla. En aquest cas, la paraula prové del castellà vaina amb el sufix diminutiu –illa, ja que té la forma d’una beina
petita.