El nom fa la cosa (2a part)

En el número anterior il·lustràvem el mot silueta amb una de les més conegudes per als amants del cinema, la del director britànic Alfred Hitchcock. La protagonista de la seva pel·lícula Rebeca (1940) vestia una ‘jaqueta de punt sense coll que es corda per davant’ que es va popularitzar tant que va prendre’n el nom.
Un altre tipus de ‘jaqueta de punt, amb escot de pic i normalment sense coll’, anomenat càrdigan, deu el seu nom a James Thomas Brudenell, setè comte de Càrdigan, que va dirigir la càrrega de la Brigada Lleugera a la Guerra de Crimea (25 d’octubre de 1854), ja que la vestia per protegir-se de les baixes temperatures que hi feia.
El nom jersei (‘peça de vestir exterior, de gènere de punt, tancada i generalment amb mànigues, que cobreix el tronc’) prové de l’illa de Jersey, que es troba al canal de la Mànega, entre Normandia i Anglaterra, perquè ja al segle XVI s’hi preparava la llana que servia per fer aquest teixit.
Els pantalons (del francès pantalon), deriven del nom de Pantalone, personatge de la Commedia dell’arte italiana que simbolitzava els mercaders venecians i que vestia una mena de calçons molt llargs i estrets.
Els ‘pantalons curts que arriben fins als genolls’ s’anomenen bermudes es referència a l’arxipèlag de l’Atlàntic Nord del mateix nom, on és molt habitual portar-los.
El nom de la protagonista d’una novel·la de l’escriptor anglès Samuel Richardson (1689-1761) publicada el 1740, Pamela o la virtut recompensada, serveix per batejar un “barret femení d’ales amples”
Com que estem a tocar de l’estiu, acabarem amb una de les peces de vestir que més veiem a les platges, el biquini. Tot i que el nom sembli derivar del prefix bi- (dos), ja que és un vestit de dues peces, la realitat és ben diferent: el 1946, poc després de la Segona Guerra Mundial, els nord-americans van continuar els seus experiments atòmics en un minúscul atol (6km2) de les illes Marshall anomenat Bikini, que passà a ser conegut arreu del món. Quan l’estilista francès Louis Réard va presentar el juliol del mateix any un vestit de bany de dues peces va decidir posar-li biquini en honor de l’esmentat atol.

El nom fa la cosa (1a part)

Seguim en aquest número amb els mots provinents de noms propis, com succeïa en sara i magdalena.
Així, amb origen bíblic, com magdalena, trobem:
- adam (‘home que no té cura de la polidesa de la seva persona, que sempre va mal engiponat, brut’), en referència al primer home.
- judes (‘home traïdor’), que remet al deixeble que va trair Jesús per trenta monedes.
Relacionats amb la cuina, com sara, tenim els següents mots:
- sandvitx (‘entrepà’) prové del seu inventor, John Montagu, quart comte de Sandwich, el cuiner del qual, segons s’explica, ideà aquest àpat tan simple l’any 1756 perquè el seu senyor no hagués d’abandonar la taula de joc durant una partida.
- La beixamel (‘salsa feta a base de mantega, llet i farina’) deu el seu nom a Louis de Béchameil, marqués de Nointel, gurmet francès del segle XVII. Com en el cas anterior, el cuiner del marquès seria el responsable de la salsa i d’haver-li posat el nom del seu senyor, ja que aquest era el costum de l’època.
- El cuiner del diplomàtic francès Caesar-Gábriel, duc de Choiseul i comte de Plessis-Praslin (1598–1675), és el responsable d’una llepolia com el praliné (‘pasta feta d’ametlles, d’avellanes o de nous, amb sucre i mel, utilitzada sovint per a farcir bombons i pastissos i per a fer-ne torrons’).
Avui dia, de la ‘persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etc.’ en diem mecenes. Aquest mot prové del nom d’un polític romà que va viure durant el segle I aC i que fou conseller d’Octavi August: Gai Cilni Mecenes. Durant els anys que va dedicar-se a la política va aconseguir grans quantitats de diners; quan es va retirar, la seva casa va esdevenir lloc de reunió de tots els erudits de Roma, amb una hospitalitat sense límits. Això provocà que agafés la fama de patró dels literats i que, de ben aviat, s’usés el seu nom amb el sentit que encara té.
Del nom d’un ministre francès de Lluís XV, Étienne de Silhouette (1709-1767), deriva el mot silueta (‘dibuix fet seguint el contorn d’un objecte i pintant de negre o d’un color uniforme l’espai circumscrit pel contorn’). Segons sembla, aquest ministre tenia molta afició a fer aquesta mena de dibuixos.

El millor que li pot passar a un croissant

En l’anterior número fèiem un repàs pel calendari anual del pastisser. En aquesta ocasió ens dedicarem a parlar d’altres productes de pastisseria que no tenen data específica de consum durant l’any.
Parlarem, en primer lloc, del que apareix en el títol (manllevat, per cert, d’un llibre de Pablo Tusset). Com resulta més que evident el mot croissant prové del francès. Segons s’explica, el 1683 l’imperi otomà va voler envair l’imperi d’Àustria-Hongria, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim i finalment els otomans van acabar derrotats. Per celebrar-ho, el gremi de pastissers de la ciutat va voler crear una pastís commemoratiu. Es va convocar un concurs i el jurat va escollir una petita peça de brioix, en forma de mitja lluna, símbol turc. El nou pastís va triomfar a tot Europa, sobretot a França, on de seguida n’hi van dir ‘lune croissant’ (lluna creixent), però com que el nom era massa llarg, va quedar-se en ‘croissant’.
Una de les imatges més típiques i tòpiques de la gent que torna de Mallorca és la de la torre de capses d’ensaïmades que porten algunes persones. El nom deriva de saïm (llatí SAGINU), forma balear per denominar el sagí o llard, ingredient bàsic en la seva elaboració.

Darrere del nom del braç de gitano s’hi amaga una explicació metafòrica: la forma cilíndrica del pastís recorda la d’un avantbraç i el to que li dóna el sucre caramel·litzat recorda el color de la pell d’una persona d’ètnia de raça gitana.
Molt més durs a l’hora de menjar-los són els carquinyolis. El mot és una modificació de croquinyoli, paraula rebuda de França, on croquignole designa un producte de pastisseria molt semblant. El mot francès deriva del verb croquer (‘rosegar’, ‘mastegar cruixint’), com també en deriva el crocant, és a dir la ‘pasta feta amb avellanes, ametlles, etc endurida amb caramel’.
Finalment, dos productes de pastisseria els noms dels quals provenen de dos noms propis femenins: la magdalena i la sara. El primer fa referència al personatge evangèlic de Maria Magdalena i s’anomena així pel fet que, després de sucar-lo, degota “plorant com una Magdalena”. Amb el segon, designem un “pastís fet amb pa de pessic i crema de mantega, recobert amb trossets d’ametlles torrades” el nom del qual al·ludeix a Sarah Bernhardt, actriu francesa que va viure entre 1844 i 1923. Actualment, moltes mones s’elaboren a l’estil sara.

Quant més sucre més dolç

El calendari festiu català és ple de productes de pastisseria que ens endolceixen els àpats. Des del tortell de reis fins al tronc de sant Silvestre, cada dia tenim on clavar les dents.
Els dos mots més genèrics són, sens dubte, pastís i tortell. Mentre que el primer deriva del llatí PASTICIU (‘fet de pasta’), el segon és un derivat diminutiu de tort.
El dijous gras, el dia de Corpus o per les revetlles de sant Joan, sant Pere o sant Jaume, mengem coca, bé sigui de llardons en el primer cas, bé de cireres en el segon, bé de fruita confitada o de pinyons en el tercer. La paraula, segons Meyer-Lübke, provindria del baix alemany koka; Coromines, en canvi, considera que és una creació del llenguatge infantil.
A partir del dimecres de cendra, i durant tota la quaresma, trobarem bunyols. Meyer-Lübke i Coromines tornen a diferir sobre l’etimologia de la paraula: mentre que el primer defensa que prové del gàl·lic *bunia (‘bony’), el segon el fa derivar, com a diminutiu, de bony, per la forma que tenen.
El dilluns de Pasqua els fillols reben de mans del seu padrí la mona. Tot i la coincidència amb el nom de l’animal, l’etimologia no hi té res a veure. Tot i que alguns estudiosos van trobar-hi coincidència amb l’àrab mûna (‘provisions de boca’), sembla segur que l’origen l’hem de trobar en el llatí MUNDA, que era una ‘panera adornada i plena d’objectes (especialment coques i pastissos) que els romans oferien a la deessa Ceres durant el mes d’abril’. Es tractaria, per tant, i una vegada més, de la cristianització d’un ritual pagà.
Molt més senzilla és l’etimologia de la menja típica de Tots Sants: panellet: és, simplement, un diminutiu, creat amb els sufixos –ell i –et, de pa.
Amb Nadal arriba el temps de les neules i els torrons. Neula, prové etimològicament del llatí NEBULA (‘boira’, ‘substància fina, transparent’). Sobre el mot torró, sembla ser que prové d’un derivat de terra, ja que antigament es troba documentat terró, amb el significat de ‘terròs’, ja que el pastís recordaria un conglomerat de terra. Que els torrons continguin ingredients torrats hauria ajudat a l’assimilació de terrons en torrons.
Per cert, un dels ingredients comuns a la majoria d’aquestes exquisideses és el referit en el refrany que serveix de títol d’aquest article: el sucre, mot que prové de l’àrab sukkar.

Dir el nom del porc

Si en el número anterior parlàvem de l’origen del mot pernil, en aquesta ocasió ens referirem a l’animal del qual l’obtenim.
En llatí rebia dos noms: SUS, que no ha deixat rastre entre els noms romànics del mascle, i PORCUS, que és el que ha evolucionat en gairebé totes les llengües romàniques: porc en català, francès i romanès; pòrc en occità, porco en italià i portuguès, portg en romanx o porcu en sard.
També en llatí, el mot VERRES servia per designar el porc no castrat destinat a la reproducció; d’aquesta forma deriven el català verro, el francès verrat, l’asturià berrón i els mots castellans verraco i verrón.
En castellà, però, la paraula que més s’utilitza per referir-se a aquest animal és cerdo, derivat de cerda (‘pèl gruixut’). Per altra banda, el substantiu cochino té origen onomatopeic (com l’aragonès cochin, l’asturià gochu o el francès cochon).
Pel que fa a la femella, en llatí, a més de la forma SUS, que només ha sobreviscut en la forma sarda sue, hi havia les formes TROIA i SCROFA, per designar la destinada a la cria. La primera ha evolucionat en el català truja i el francès truie, mentre que la segona es conserva en les formes italiana scrofa i romanesa scroafa.
Finalment, la cria rep en català diversos noms. A part del diminutiu porcell, trobem garrí i gorrí (que deriven de l’onomatopeia gorr amb què es crida els porcs, de la mateixa manera que el castellà gorrino o l’asturià gorrín) i godall, d’origen incert.
El porc és la varietat domèstica del senglar, mot català que prové, igual que el francès sanglier i l’italià cinghjale, de la forma llatina (PORCUS) SINGULARIS (és a dir, porc solitari, aïllat). La forma castellana jabalí prové, en canvi, de la forma àrab yabalí (que significa ‘porc de muntanya’).
El porc s’ha associat tradicionalment a la golafreria i a la brutícia. De la primer associació provenen les locucions ‘menjar com un porc’ i ‘estar gras com un porc’. De la segona, el fet que la paraula porc (i alguns dels mots relacionats) sigui utilitzada com a sinònim de brut, tant en el sentit físic com moral, i la locució ‘anar brut com un porc’.
Durant tota l’estona hem estat utilitzant el títol de l’article en sentit literal, però sempre que insultem fortament algú en fem un ús figurat.

Qui no té cap que tingui cames

Amb aquest refrany expressem que quan ens falla la memòria i ens deixem una cosa en un lloc, després ens toca tornar-hi per buscar-la.
Si en el número anterior de la revista parlàvem de les parts del cap, en aquesta ocasió ens dedicarem justament a la part inferior del cos.
Si comencem per la zona pèlvica ens trobem amb el maluc, paraula que prové de l’àrab ‘azm al-huqq’, que significa precisament ‘os del llom’. La forma castellana cadera, en canvi, deriva per metonímia del llatí CATHEDRA (‘cadira de braços’).
L’extremitat inferior s’anomenava en llatí CRUS, mot que no ha deixat rastre en les llengües romàniques. La cama catalana (com l’occità camba, l’italià gamba i el francès jambe) té el seu origen en un mot del llatí vulgar, CAMBA, amb què es designava la pota dels quadrúpedes. El castellà pierna (com el gallec perna o la forma dialectal catalana perna), en canvi, deriva de PERNA, que significava ‘pota dels animals’. Aquest significat es conserva en català en el mot pernil (que per extensió significa també la cuixa o l’espatlla salada per conservar-la). El castellà jamón prové, en canvi, del francès jambon.
La part superior de la cama es designa en català amb la paraula cuixa, evolució del llatí COXA (mot que designava el maluc), mentre que el castellà muslo deriva de MUSCULUM. En llatí aquesta part del cos s’anomenava FEMUR, que avui dia utilitzem per designar l’os més llarg del nostre esquelet.
Per cert, la paraula castellana quijote té el seu origen en el nom català de la peça de l’armadura amb què es cobria la cuixa, el cuixot.
Acabarem amb els dos ossos que més preocupen molts futbolistes, els noms dels quals són neologismes: tíbia procedeix del llatí TIBIA, que significa ‘flauta’ i peroné, del grec ‘περóνη’ (‘clau’, ‘grapa’).

La lliçó d’anatomia del doctor Tulp

En aquesta ocasió utilitzem el títol d’un conegudíssim quadre de Rembrandt (pintat el 1628) per explicar, en una primera tongada, l’origen d’algunes de les paraules amb què designem parts del cos.
Començarem, però, parlant d’un mal: la migranya, definida pel diccionari com “mal de cap nerviós que dóna sovint mareig i agafa generalment la meitat del cap.” Aquesta localització del dolor és justament l’origen del nom, ja que migranya prové de la forma grega llatinitzada ‘hemicrania’ (mig crani). Les formes castellana (migraña), francesa i anglesa (migraine) i italiana (emicrania) tenen el mateix origen. En castellà trobem també la paraula jaqueca, derivada d’una forma àrab ‘šaqīqa’, que vol dir ‘meitat’.
Una de les característiques del llatí vulgar és a dir, del llatí parlat, és la seva tendència a donar més expressivitat a les paraules. Un dels mecanismes per aconseguir-ho era , i encara és avui dia, fer ús dels diminutius. Així, junt amb la forma clàssica AURIS, -IS trobem AURICULA(M) que és l’origen del català orella i del castellà oreja.
Una altra dels trets del llatí vulgar és la tendència a fugir de les paraules curtes, sobretot quan es podien confondre amb d’altres. Això provocà que el terme llatí amb què es designava la boca (OS, ORIS) es veiés substituït pel mot BUCCA(M), que en llatí clàssic significava ‘galta’. Amb tot, fixem-nos com tots els cultismes deriven encara del terme llatí primitiu: oral, orador, orar, o el mot castellà ósculo (sinònim culte de ‘beso’).
Del llatí NASUS, -I prové el català nas, mentre que el castellà nariz i el català nariu ('forat del nas') deriven del llatí vulgar NARICE(M).
El mot bigoti arriba al català a través del castellà bigote; tot i que l’origen del mot és força obscur deu procedir de l’expressió germànica bî God (‘per Déu’), frase atribuïda a estrangers mostatxuts i després usada per al bigoti mateix. Mostatxo, en canvi, procedeix de la forma italiana mostacchio.
El català gola té el seu origen en el llatí GULA(M); l’origen del castellà garganta i del català gargamella (sinònim de gola) l’hem de buscar, en canvi, en l’arrel onomatopeica garg-, que imita el so de les expulsions de la gola. D’aquesta mateixa onomatopeia deriven substantius com gargall, gàrgara, gargamelló (‘úvula’) o garganxó (forma del català occidental que designa en alguns llocs la part superior i interior del coll i en altres la nou del coll) i verbs com engargullar (que significa ‘fer empassar a la força’). El llatí tenia altres mots per designar aquesta part del cos, dels quals en català i castellà només ens han quedat derivats: gutural (de GUTUR) i iugular (de IUGULUM).

Històries de la mà esquerra

Si en el número anterior de la revista parlàvem dels punts cardinals, en aquest seguirem amb els mots que ens ajuden a localitzar les coses i les persones en l’espai, concretament de dreta i esquerra.
En llatí, la paraula amb què es designava el costat on trobem, respecte a una persona, el cor era SINISTER,-RA. Si ens fixem en les llengües romàniques més pròximes, però, només l’italià (sinistro, -a) ha mantingut el mot com a únic amb el significat originari; les altres el van substituir durant l’edat mitjana, en gairebé tots els contextos, bé per un mot d’origen germànic, com en francès (gauche), bé per la forma d’origen basc, com en occità (esquèrre, -a), gallec (esquerdo, -a) castellà (izquierdo, -a) o català (esquerre, -a).
La pervivència de sinistre amb aquest significat originari s’observa en casos concrets com l’heràldica, en què significa “dit del flanc de l’escut que és a la dreta de qui el mira” o l’expressió “a destra i a sinistra” (o el seu equivalent castellà “a diestro y a siniestro”).
Ara bé, totes aquestes llengües (inclòs l’italià), han mantingut la paraula llatina amb uns altres significats aparentment ben diferenciats: “de mal averany, funest” (com a adjectiu) i “dany, destrucció causada per un incendi, naufragi o calamitat” (quan actua com a substantiu). Per què el sentit negatiu d’aquests significats? Doncs bé, l’explicació cal trobar-la en les creences medievals sobre les direccions com indici de fets favorables o adversos. Així, l’observació o l’aparició d’astres o aus per la banda dreta eren interpretades d’una manera positiva, i negativament per l’esquerra.
L’altra banda, l’oposada al cor, era expressada en llatí pel mot DEXTER, -A, que significava també “hàbil”. Aquest segon significat es manté en algunes llengües romàniques: destro en italià, gallec o occità; diestro en castellà (substantivat fins i tot com a sinònim de torero) i destre en català (en què el malapte o potiner és precisament maldestre). Ara potser podrem entendre tots plegats per què fins fa no gaire estava mal vist ser esquerrà, ja que aquesta mà estava associada a la malaptesa.
Una curiositat, només: us heu fixat que en castellà “fer apte o destre en alguna cosa” és adiestrar (en francès dresser i en italià addestrare), però en català és ensinistrar?
Amb el significat originari es manté amb més o menys vitalitat en algunes de les llengües bé com a adjectiu, bé substantivat en femení (recordem, per exemple, l’expressió castellana del credo “a la diestra de Dios padre”). Amb tot, totes les llengües romàniques citades, tenen també una forma derivada del llatí DIRECTUS, -A: droit (francès), diritto (italià), drech (occità), dereito (gallec), derecho (castellà) i dret (català).
Per cert, el títol d’aquesta petita història es correspon amb el d’un recull de contes d’un escriptor de Mequinensa: Jesús Moncada.

Justificació del bloc

En aquest bloc trobareu tots els articles que he publicat a la revista Àgora de l'institut de Torreforta sobre etimologia de les paraules en una secció que es titula com la descripció del bloc ("Petita història de les paraules"). També tinc la intenció de penjar-hi altres petits comentaris etimològics a partir del que el dia a dia pugui desvetllar-me.

No perdem el nord

Al número 11 de la revista Àgora de l’institut de Torreforta hi havia un jeroglífic que demanava un sinònim de desorientar-se i que representava una brúixola sense el nord. La resposta era perdre el nord.
Doncs bé, tot i que l’origen mariner de l’expressió sembla ben evident, la seva antiguitat dins de la llengua catalana no pot anar més enllà dels dos-cents anys, ja que les paraules amb què actualment designem els punts cardinals només comencen a aparèixer documentades en català durant les primeries del segle XIX. Cal tenir en compte que, tot i tenir origen anglosaxó, els mots ens arribaren a través del francès.
Les formes tradicionals en català eren, fins aleshores, migjorn o migdia (sud), ponent (oest), tramuntana (nord) i llevant o solixent (est). Si us hi pareu a pensar una estona, veureu que les raons són evidents:
- Cap a on apunten les ombres al migdia?
- D’on bufa la tramuntana? (és a dir, on són les muntanyes a través de les quals passa aquest vent?).
- Per on es lleva o ix el sol i per on es pon?
A més d’aquestes formes populars, en la documentació trobem també les formes cultes septentrió (nord), orient i occident.

Per acabar, una petita trampa per saber si la lluna creix o minva, fruit de la saviesa popular: lluna creixent mira a ponent, lluna minvant mira a llevant.