dilluns, 29 de desembre del 2014

El blanc al costat del negre ressalta més



    Aquest refrany significa que una virtut destaca més al costat d’un vici. Però en aquest article no parlarem de qualitats i defectes, sinó de colors.
    La paraula catalana blanc prové del germànic comú blank, que significa “resplendent, brillant, blanc” i devia arribar a través del romànic tardà, perquè la trobem a la majoria de llengües romàniques occidentals (branco, en galaicoportuguès; blancu, en asturià; blanco, en castellà i aragonès; blanc en occità i francès; bianco, en italià). En llatí clàssic, el mot amb què es designava aquest color és albus (d’on deriva el romanès, alb), que guarda relació amb paraules com alba (“primera llum del dia”; “túnica sacerdotal”), albat (“criatura morta abans de tenir ús de raó”), albí (“mancat completament o parcialment  de la coloració pròpia de la seva espècie”) o albor (“blancor”, “llum de l’alba”).
    Totes dues paraules han deixat rastre en la toponímia catalana. Trobem així: l’Albera (serralada que separa Catalunya de la Catalunya Nord), Queralbs (poble al peu de la vall de Núria) o Vilalba (poble de la Terra Alta) en contraposició a Blancafort i Montblanc (poblacions de la Conca de Barberà), per exemple.
    El nom del color oposat, el negre, no té tanta història, ja que prové del llatí nigrus, amb el mateix significat.
    En un terme mig trobem el gris, el nom del qual prové del fràncic gris. En llatí, aquest color es designava amb diferents paraules, segons el to que tingués: així, canus expressava el blanc platejat (i d’aquí el castellà cana, “cabello blanco”), canens servia per designar el to grisós; ravus, el gris groguenc i cinereus, el gris cendrós (ja que en llatí cinis,-eris significa cendra).
    En català tenim una paraula per indicar el gris fosc: bru, que s’utilitza també per indicar fosc en general.