Aquest refrany significa que una
virtut destaca més al costat d’un vici. Però en aquest article no parlarem de
qualitats i defectes, sinó de colors.
La
paraula catalana blanc prové del
germànic comú blank, que significa
“resplendent, brillant, blanc” i devia arribar a través del romànic tardà,
perquè la trobem a la majoria de llengües romàniques occidentals (branco, en galaicoportuguès; blancu, en asturià; blanco, en castellà i aragonès; blanc
en occità i francès; bianco, en
italià). En llatí clàssic, el mot amb què es
designava aquest color és albus (d’on
deriva el romanès, alb), que guarda
relació amb paraules com alba
(“primera llum del dia”; “túnica sacerdotal”), albat (“criatura morta abans de tenir ús de raó”), albí (“mancat completament o
parcialment de la coloració pròpia de la
seva espècie”) o albor (“blancor”,
“llum de l’alba”).
Totes dues paraules han deixat
rastre en la toponímia catalana. Trobem així: l’Albera (serralada que separa
Catalunya de la Catalunya Nord), Queralbs (poble al peu de la vall de Núria) o
Vilalba (poble de la Terra Alta) en contraposició a Blancafort i Montblanc
(poblacions de la Conca de Barberà), per exemple.
El
nom del color oposat, el negre, no té tanta història, ja que prové del llatí nigrus, amb el mateix significat.
En un terme mig trobem el gris, el
nom del qual prové del fràncic gris.
En llatí, aquest color es designava amb diferents paraules, segons el to que
tingués: així, canus expressava el
blanc platejat (i d’aquí el castellà cana, “cabello blanco”), canens servia per designar el to grisós;
ravus, el gris groguenc i cinereus, el gris cendrós (ja que en
llatí cinis,-eris significa cendra).
En català tenim una paraula per
indicar el gris fosc: bru, que
s’utilitza també per indicar fosc en general.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada