Estar groc com el safrà

Seguim en aquest article amb l’origen del nom dels colors i ho fem amb el groc.

La paraula catalana prové del llatí CROCU(M), que significa “safrà” i que s’usava també per designar un dels tons del groc. No ens ha d’estranyar, doncs, la comparació lexicalitzada que serveix per donar títol a aquest article.

Per cert, tant el mot català safrà com el castellà azafrán ens arriben de la forma àrab “za’farān”, que significa, també, “groc”.

La paraula castellana amarillo, prové, en canvi, segons Joan Corominas d’una forma del llatí vulgar AMARELLU(M), diminutiu de la paraula AMARU(M), que significa “amarg”. Corominas relaciona els dos significats (color i gust) pel fet que en algunes malalties com la icterícia, que s’origina en un trastorn del fel o humor amarg,  la gent tenia un color pàl·lid o grogós de pell.

Totes les variacions del color acostumen a prendre el nom d’algun element de la natura que el té. Així, camussa (sinònim d’isard)  designa un groc marronós per assemblar-se al color del pèl d’aquest animal, o l’ambre és un groc ataronjat el nom del qual prové del de la resina fossilitzada.

Altres comparacions amb el groc, a part de la del títol són:

- Estar groc com una llimona.

- Estar groc com la cera.

Per acabar, una curiositat: sabeu per què es considera que el color groc porta mala sort en el món dels teatre i els actors evitar de vestir-hi? Doncs bé, perquè la roba que duia Molière (un actor i autor francès del segle XVII) el dia que va morir mentre actuava era d’aquest color.