Qui no treballa no menja

En l'últim examen dels alumnes de batxillerat els demanava una redacció argumentativa a partir del tema "Només troba feina qui està preparat". 

Tot i l'enunciat, la majoria dels textos contenien el mateix error: parlaven de buscar, de trobar treball, no feina. Cal tenir present que la majoria són castellanoparlants i que, per tant, traduïen de la seva llengua, en què tot és trabajo.

De cara a deixar clara la diferència, les definicions són les següents:

Treball: 1.1 Acció de treballar, esforç sostingut. 1.2 Allò en què hom treballa. [i altres]

Feina: 1.1Treball que hom fa per obligació, en què hom s'ocupa, amb què hom es guanya la vida. [i altres]

Aquí, el que ens interessa, però, és l'origen de les paraules. 

En català antic, treballar volia dir "Molestar, donar turment",  significat que enllaça directament amb l'etimologia que proposa Coromines, segons el qual el verb prové del llatí vulgar *TRIPALIARE ('torturar'), mot derivat de TRIPALIUM, objecte de tortura format per tres pals. 

Pràcticament totes les llengües romàniques fan venir d'aquest sistema de tortura el seu mot: trabalhar (occità i portuguès), trabajar (castellà), travailler (francès), traballai (sard). Fins i tot l'anglès travel ('viatjar') en prové.

Feina, també prové del llatí, en concret del gerundiu del verb FACERE ('fer'), amb el significat de 'coses que cal fer'. Una forma catalana medieval 'faena' és l'origen del mot castellà.

Els italians es dediquen a 'lavorare', que té el seu origen en el verb llatí clàssic LABORARE, que en altres llengües romàniques ha restringit el seu significat a 'treballar la terra': llaurar (català), labrar (castellà), labourer (francès).