De tard o de primer, Carnestoltes pel febrer

Avui és dilluns de carnaval, ocasió per recordar d'on prové aquesta paraula. Segons el Diccionari català-valencià-balear, l'origen és el mot castellà carnaval. En canvi, Corominas, al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, diu que ve de l'italià carnevale, mot que al seu torn deriva de l'antic carnelevare (compost de carne i levare "llevar").

Amb un sentit semblant, el fet de deixar de menjar carn, trobem el mot carnestoltes, procedent també del llatí carnes tollitas ("carns llevades").

Dimecres comença la quaresma, mot que prové de quadragesima ("quarantena", en referència als quaranta dies que dura aquest període litúrgic previ a la pasqua).

Per Nadal, pas de pardal

Aquesta és una de les dites referides a la durada del dia durant les dates de desembre i gener. Altres de les conegudes són:

"Per santa Llúcia, un pas de puça" (el 13 de desembre marcava en l'antic calendari julià el dia del solstici d'hivern); "Per sant Esteve, un pas de llebre"; "Per Ninou, un pas de bou";"Per Reis, un pas de vells"; "Per sant Julià, un pas de ca" (7 de gener) o "Per sant Antoni, un pas de dimoni" (17 de gener).

Ens centrarem en dues de les dates, per establir-ne l'etimologia: Nadal i Ninou. En tots dos casos, l'origen es troba en el llatí i en expressions semblanta a les que donen com a resultat els dies de la setmana:

- Nadal té com a origen (diem) NATALEM (Christi), és a dir, "dia del naixement de Crist". La mateixa paraula, la troben en occità, asturià i gallec. El castellà Navidad prové, per la seva banda, del mot NATIVITATEM, substantiu que significa "naixement".

- Ninou és un mot que avui dia no s'usa a tot el territori de parla catalana i que té com a origen (diem) ANNI NOVI.

Fer justícia

     Moltes persones van perdre, en sentit literal, el cap durant la Revolució francesa. El mètode aplicat per executar-los era la decapitació amb guillotina. Aquest aparell deu el seu nom a Joseph Guillotin, metge francès que va proposar utilitzar aquest aparell en les execucions perquè així la mort resultava ràpida i indolora.

     Més o menys a la mateixa època es produeixen els fets que provoquen l’aparició del verb linxar (“Executar algú sense formació de procés”). Charles Lynch (1736-1796) fou un plantador, polític i revolucionari que va encapçalar una irregular cort judicial a l’estat de Virginia per castigar els lleialistes (seguidors del rei anglès) durant la guerra de la independència americana: l’any 1780, un grup de jutges i oficials entre els quals es trobava Lynch, va acusar una sèrie de gent de sublevació. Després que un jurat decidís absoldre els sospitosos, Lynch va decidir executar-los pel seu compte, prescindint de la decisió judicial.

     A finals del segle XIX, els camperols irlandesos es van revoltar contra el sistema de propietat agrària imposat pels anglesos,  farts de treballar per a propietaris que ni tan sols havien posat mai un peu a Irlanda i que, a sobre, els cobraven uns arrendaments altíssims. Així, el 1880, un grup d'arrendataris va demanar al capità Charles Boycott, administrador deles terres d'un d'quells propietaris absents (el comte d’Erne), no els cobrés tant de renda. La resposta de Boycott va ser clara i expeditiva: fer-los fora de les terres. Aleshores, els pagesos van decidir negar-se a treballar o a tenir tractes amb l’administrador, que es va quedar sense treballadors per a les terres, sense ningú que li vengués menjar i fins i tot sense correu, ja que el carter també es va negar a fer-li arribar la correspondència. Finalment, al cap de pocs mesos, Boycott va abandonar el càrrec i va va fugir amb la seva família a Anglaterra. Li va quedar l’honor més que dubtós d’haver creat el terme concepte boicot (“Prohibició de tota relació comercial amb algú, amb alguna entitat, etc., amb el propòsit de coaccionar-lo o punir-lo.”)

Charles Boycott

Viatges i flors

   A partir del segle XVII, diversos científics (molts d’ells botànics) van participar en diverses expedicions, durant les quals van descobrir per a Europa diverses plantes que batejaren amb noms referits a altres científics.

   Així, el botànic i viatger francès Charles Plumier donà nom a la fúcsia (Fuchsia hybrida), que havia descobert a l’illa de la Hispaniola el 1696-7 durant el seu tercer viatge a les Antilles, el 1703 en memòria del metge i botànic Leonhard Fuchs (1501-1566), fundador del primer jardí botànic d’Alemanya.

   El mateix Plumier va batejar la begònia (Begoniaceae) amb aquest nom en honor de Michel Bégon (1638-1710), governador francès de Santo Domingo, col·leccionista de plantes que va conèixer a les Antilles.

 La magnòlia (Magnolia grandiflora), rep el nom del botànic francès Pierre Magnol (1638-1715), que va ser director del jardí botànic de Montpeller i, segons alguns especialistes, el primer d’introduir el sistema de classificació per famílies en botànica. El nom fou posat també per Plumier.

  La gardènia és un gènere d’arbustos originari de la Xina que deu el nom al naturalista nord-americà d’origen escocès Alexander Garden (1730-1791), imposat per Carl von Linné com a reconeixement a la seva contribució a la classificació de les plantes del Nou Món.

  La camèlia (Camellia) és també un gènere d’arbustos i petits arbres originari de regions tropicals i subtropicals d’Àsia oriental, Xina i Japó, que rep de Linneus el nom del botànic jesuïta txec Georg Joseph Kamel (1661-1706), autor d’un tractat sobre plantes orientals.

   Les dàlies (Dahliae) són un gènere de plantes amb flor que deu el seu nom al botànic suec Anders Dahl (1751-1781), que les va introduir a Europa des de Mèxic, on són la flor nacional.

    El naturalista Philibert Commerson va descobrir les buguenvíl·lees (gènere de 18 espècies de plantes) el 1767 al Brasil durant una expedició de Louis Antoine de Bougainville (1729-1811), navegant francès que va fer la primera volta al món francesa.

   Per cert, el títol d’aquest article fa referència a un recull de relats breus publicat l’any 1980 per l’escriptora Mercè Rodoreda.

Visca la Pepa

Avui és el dia més adequat per parlar d'aquest expressió, ja que va néixer just fa 200 anys. La Pepa és el nom popular amb què es va conèixer la Constitució de Cadis de 1812 pel fet de ser aprovada el dia 19 de març, festivitat de sant Josep.

Mots japonesos

Ahir es va celebrar el primer aniversari del terratrèmol i posterior tsunami que va afectar la costa japonesa, amb especial incidència a la nuclear de Fukushima. És per tant, una bona ocasió de saber l'origen d'algunes paraules que ens provenen de l'idioma del país del sol naixent:

- Tsunami és un mot compost de tsu (port) i nami (onada), en clara referència al lloc on se n'observa l'efecte. El Diccionari de la llengua catalana de l'IEC ho defineix com "Onada lliure transoceànica de gran potència, produïda per una commoció sísmica, que en atènyer la costa adquireix dimensions gegantines de desenes de metres i té efectes catastròfics".

- El nom de l'art marcial karate prové de les arrels kara (net, buit) i te (mà), en clara al·lusió al fet de practicar-se amb les mans lliures de qualsevol arma.

- Amb la mateixa arrel kara trobem el mot karaoke, en el qual oke és una contracció d'okesutora (orquestra). Quan practiquem el karaoke, cantem (o perpetrem una cançó) ajudant-nos només de la base musical i de la lletra escrita.

El nom fa la cosa (2a part)

En el número anterior il·lustràvem el mot silueta amb una de les més conegudes per als amants del cinema, la del director britànic Alfred Hitchcock. La protagonista de la seva pel·lícula Rebeca (1940) vestia una ‘jaqueta de punt sense coll que es corda per davant’ que es va popularitzar tant que va prendre’n el nom.
Un altre tipus de ‘jaqueta de punt, amb escot de pic i normalment sense coll’, anomenat càrdigan, deu el seu nom a James Thomas Brudenell, setè comte de Càrdigan, que va dirigir la càrrega de la Brigada Lleugera a la Guerra de Crimea (25 d’octubre de 1854), ja que la vestia per protegir-se de les baixes temperatures que hi feia.
El nom jersei (‘peça de vestir exterior, de gènere de punt, tancada i generalment amb mànigues, que cobreix el tronc’) prové de l’illa de Jersey, que es troba al canal de la Mànega, entre Normandia i Anglaterra, perquè ja al segle XVI s’hi preparava la llana que servia per fer aquest teixit.
Els pantalons (del francès pantalon), deriven del nom de Pantalone, personatge de la Commedia dell’arte italiana que simbolitzava els mercaders venecians i que vestia una mena de calçons molt llargs i estrets.
Els ‘pantalons curts que arriben fins als genolls’ s’anomenen bermudes es referència a l’arxipèlag de l’Atlàntic Nord del mateix nom, on és molt habitual portar-los.
El nom de la protagonista d’una novel·la de l’escriptor anglès Samuel Richardson (1689-1761) publicada el 1740, Pamela o la virtut recompensada, serveix per batejar un “barret femení d’ales amples”
Com que estem a tocar de l’estiu, acabarem amb una de les peces de vestir que més veiem a les platges, el biquini. Tot i que el nom sembli derivar del prefix bi- (dos), ja que és un vestit de dues peces, la realitat és ben diferent: el 1946, poc després de la Segona Guerra Mundial, els nord-americans van continuar els seus experiments atòmics en un minúscul atol (6km2) de les illes Marshall anomenat Bikini, que passà a ser conegut arreu del món. Quan l’estilista francès Louis Réard va presentar el juliol del mateix any un vestit de bany de dues peces va decidir posar-li biquini en honor de l’esmentat atol.

El nom fa la cosa (1a part)

Seguim en aquest número amb els mots provinents de noms propis, com succeïa en sara i magdalena.
Així, amb origen bíblic, com magdalena, trobem:
- adam (‘home que no té cura de la polidesa de la seva persona, que sempre va mal engiponat, brut’), en referència al primer home.
- judes (‘home traïdor’), que remet al deixeble que va trair Jesús per trenta monedes.
Relacionats amb la cuina, com sara, tenim els següents mots:
- sandvitx (‘entrepà’) prové del seu inventor, John Montagu, quart comte de Sandwich, el cuiner del qual, segons s’explica, ideà aquest àpat tan simple l’any 1756 perquè el seu senyor no hagués d’abandonar la taula de joc durant una partida.
- La beixamel (‘salsa feta a base de mantega, llet i farina’) deu el seu nom a Louis de Béchameil, marqués de Nointel, gurmet francès del segle XVII. Com en el cas anterior, el cuiner del marquès seria el responsable de la salsa i d’haver-li posat el nom del seu senyor, ja que aquest era el costum de l’època.
- El cuiner del diplomàtic francès Caesar-Gábriel, duc de Choiseul i comte de Plessis-Praslin (1598–1675), és el responsable d’una llepolia com el praliné (‘pasta feta d’ametlles, d’avellanes o de nous, amb sucre i mel, utilitzada sovint per a farcir bombons i pastissos i per a fer-ne torrons’).
Avui dia, de la ‘persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etc.’ en diem mecenes. Aquest mot prové del nom d’un polític romà que va viure durant el segle I aC i que fou conseller d’Octavi August: Gai Cilni Mecenes. Durant els anys que va dedicar-se a la política va aconseguir grans quantitats de diners; quan es va retirar, la seva casa va esdevenir lloc de reunió de tots els erudits de Roma, amb una hospitalitat sense límits. Això provocà que agafés la fama de patró dels literats i que, de ben aviat, s’usés el seu nom amb el sentit que encara té.
Del nom d’un ministre francès de Lluís XV, Étienne de Silhouette (1709-1767), deriva el mot silueta (‘dibuix fet seguint el contorn d’un objecte i pintant de negre o d’un color uniforme l’espai circumscrit pel contorn’). Segons sembla, aquest ministre tenia molta afició a fer aquesta mena de dibuixos.

El millor que li pot passar a un croissant

En l’anterior número fèiem un repàs pel calendari anual del pastisser. En aquesta ocasió ens dedicarem a parlar d’altres productes de pastisseria que no tenen data específica de consum durant l’any.
Parlarem, en primer lloc, del que apareix en el títol (manllevat, per cert, d’un llibre de Pablo Tusset). Com resulta més que evident el mot croissant prové del francès. Segons s’explica, el 1683 l’imperi otomà va voler envair l’imperi d’Àustria-Hongria, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim i finalment els otomans van acabar derrotats. Per celebrar-ho, el gremi de pastissers de la ciutat va voler crear una pastís commemoratiu. Es va convocar un concurs i el jurat va escollir una petita peça de brioix, en forma de mitja lluna, símbol turc. El nou pastís va triomfar a tot Europa, sobretot a França, on de seguida n’hi van dir ‘lune croissant’ (lluna creixent), però com que el nom era massa llarg, va quedar-se en ‘croissant’.
Una de les imatges més típiques i tòpiques de la gent que torna de Mallorca és la de la torre de capses d’ensaïmades que porten algunes persones. El nom deriva de saïm (llatí SAGINU), forma balear per denominar el sagí o llard, ingredient bàsic en la seva elaboració.

Darrere del nom del braç de gitano s’hi amaga una explicació metafòrica: la forma cilíndrica del pastís recorda la d’un avantbraç i el to que li dóna el sucre caramel·litzat recorda el color de la pell d’una persona d’ètnia de raça gitana.
Molt més durs a l’hora de menjar-los són els carquinyolis. El mot és una modificació de croquinyoli, paraula rebuda de França, on croquignole designa un producte de pastisseria molt semblant. El mot francès deriva del verb croquer (‘rosegar’, ‘mastegar cruixint’), com també en deriva el crocant, és a dir la ‘pasta feta amb avellanes, ametlles, etc endurida amb caramel’.
Finalment, dos productes de pastisseria els noms dels quals provenen de dos noms propis femenins: la magdalena i la sara. El primer fa referència al personatge evangèlic de Maria Magdalena i s’anomena així pel fet que, després de sucar-lo, degota “plorant com una Magdalena”. Amb el segon, designem un “pastís fet amb pa de pessic i crema de mantega, recobert amb trossets d’ametlles torrades” el nom del qual al·ludeix a Sarah Bernhardt, actriu francesa que va viure entre 1844 i 1923. Actualment, moltes mones s’elaboren a l’estil sara.

Quant més sucre més dolç

El calendari festiu català és ple de productes de pastisseria que ens endolceixen els àpats. Des del tortell de reis fins al tronc de sant Silvestre, cada dia tenim on clavar les dents.
Els dos mots més genèrics són, sens dubte, pastís i tortell. Mentre que el primer deriva del llatí PASTICIU (‘fet de pasta’), el segon és un derivat diminutiu de tort.
El dijous gras, el dia de Corpus o per les revetlles de sant Joan, sant Pere o sant Jaume, mengem coca, bé sigui de llardons en el primer cas, bé de cireres en el segon, bé de fruita confitada o de pinyons en el tercer. La paraula, segons Meyer-Lübke, provindria del baix alemany koka; Coromines, en canvi, considera que és una creació del llenguatge infantil.
A partir del dimecres de cendra, i durant tota la quaresma, trobarem bunyols. Meyer-Lübke i Coromines tornen a diferir sobre l’etimologia de la paraula: mentre que el primer defensa que prové del gàl·lic *bunia (‘bony’), el segon el fa derivar, com a diminutiu, de bony, per la forma que tenen.
El dilluns de Pasqua els fillols reben de mans del seu padrí la mona. Tot i la coincidència amb el nom de l’animal, l’etimologia no hi té res a veure. Tot i que alguns estudiosos van trobar-hi coincidència amb l’àrab mûna (‘provisions de boca’), sembla segur que l’origen l’hem de trobar en el llatí MUNDA, que era una ‘panera adornada i plena d’objectes (especialment coques i pastissos) que els romans oferien a la deessa Ceres durant el mes d’abril’. Es tractaria, per tant, i una vegada més, de la cristianització d’un ritual pagà.
Molt més senzilla és l’etimologia de la menja típica de Tots Sants: panellet: és, simplement, un diminutiu, creat amb els sufixos –ell i –et, de pa.
Amb Nadal arriba el temps de les neules i els torrons. Neula, prové etimològicament del llatí NEBULA (‘boira’, ‘substància fina, transparent’). Sobre el mot torró, sembla ser que prové d’un derivat de terra, ja que antigament es troba documentat terró, amb el significat de ‘terròs’, ja que el pastís recordaria un conglomerat de terra. Que els torrons continguin ingredients torrats hauria ajudat a l’assimilació de terrons en torrons.
Per cert, un dels ingredients comuns a la majoria d’aquestes exquisideses és el referit en el refrany que serveix de títol d’aquest article: el sucre, mot que prové de l’àrab sukkar.