dijous, 28 de juliol de 2011

El millor que li pot passar a un croissant

En l’anterior número fèiem un repàs pel calendari anual del pastisser. En aquesta ocasió ens dedicarem a parlar d’altres productes de pastisseria que no tenen data específica de consum durant l’any.
Parlarem, en primer lloc, del que apareix en el títol (manllevat, per cert, d’un llibre de Pablo Tusset). Com resulta més que evident el mot croissant prové del francès. Segons s’explica, el 1683 l’imperi otomà va voler envair l’imperi d’Àustria-Hongria, que en aquells moments era la porta d’entrada a Europa. Viena va resistir un setge llarguíssim i finalment els otomans van acabar derrotats. Per celebrar-ho, el gremi de pastissers de la ciutat va voler crear una pastís commemoratiu. Es va convocar un concurs i el jurat va escollir una petita peça de brioix, en forma de mitja lluna, símbol turc. El nou pastís va triomfar a tot Europa, sobretot a França, on de seguida n’hi van dir ‘lune croissant’ (lluna creixent), però com que el nom era massa llarg, va quedar-se en ‘croissant’.
Una de les imatges més típiques i tòpiques de la gent que torna de Mallorca és la de la torre de capses d’ensaïmades que porten algunes persones. El nom deriva de saïm (llatí SAGINU), forma balear per denominar el sagí o llard, ingredient bàsic en la seva elaboració.

Darrere del nom del braç de gitano s’hi amaga una explicació metafòrica: la forma cilíndrica del pastís recorda la d’un avantbraç i el to que li dóna el sucre caramel·litzat recorda el color de la pell d’una persona d’ètnia de raça gitana.
Molt més durs a l’hora de menjar-los són els carquinyolis. El mot és una modificació de croquinyoli, paraula rebuda de França, on croquignole designa un producte de pastisseria molt semblant. El mot francès deriva del verb croquer (‘rosegar’, ‘mastegar cruixint’), com també en deriva el crocant, és a dir la ‘pasta feta amb avellanes, ametlles, etc endurida amb caramel’.
Finalment, dos productes de pastisseria els noms dels quals provenen de dos noms propis femenins: la magdalena i la sara. El primer fa referència al personatge evangèlic de Maria Magdalena i s’anomena així pel fet que, després de sucar-lo, degota “plorant com una Magdalena”. Amb el segon, designem un “pastís fet amb pa de pessic i crema de mantega, recobert amb trossets d’ametlles torrades” el nom del qual al·ludeix a Sarah Bernhardt, actriu francesa que va viure entre 1844 i 1923. Actualment, moltes mones s’elaboren a l’estil sara.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada