dimecres, 27 de juliol de 2011

Històries de la mà esquerra

Si en el número anterior de la revista parlàvem dels punts cardinals, en aquest seguirem amb els mots que ens ajuden a localitzar les coses i les persones en l’espai, concretament de dreta i esquerra.
En llatí, la paraula amb què es designava el costat on trobem, respecte a una persona, el cor era SINISTER,-RA. Si ens fixem en les llengües romàniques més pròximes, però, només l’italià (sinistro, -a) ha mantingut el mot com a únic amb el significat originari; les altres el van substituir durant l’edat mitjana, en gairebé tots els contextos, bé per un mot d’origen germànic, com en francès (gauche), bé per la forma d’origen basc, com en occità (esquèrre, -a), gallec (esquerdo, -a) castellà (izquierdo, -a) o català (esquerre, -a).
La pervivència de sinistre amb aquest significat originari s’observa en casos concrets com l’heràldica, en què significa “dit del flanc de l’escut que és a la dreta de qui el mira” o l’expressió “a destra i a sinistra” (o el seu equivalent castellà “a diestro y a siniestro”).
Ara bé, totes aquestes llengües (inclòs l’italià), han mantingut la paraula llatina amb uns altres significats aparentment ben diferenciats: “de mal averany, funest” (com a adjectiu) i “dany, destrucció causada per un incendi, naufragi o calamitat” (quan actua com a substantiu). Per què el sentit negatiu d’aquests significats? Doncs bé, l’explicació cal trobar-la en les creences medievals sobre les direccions com indici de fets favorables o adversos. Així, l’observació o l’aparició d’astres o aus per la banda dreta eren interpretades d’una manera positiva, i negativament per l’esquerra.
L’altra banda, l’oposada al cor, era expressada en llatí pel mot DEXTER, -A, que significava també “hàbil”. Aquest segon significat es manté en algunes llengües romàniques: destro en italià, gallec o occità; diestro en castellà (substantivat fins i tot com a sinònim de torero) i destre en català (en què el malapte o potiner és precisament maldestre). Ara potser podrem entendre tots plegats per què fins fa no gaire estava mal vist ser esquerrà, ja que aquesta mà estava associada a la malaptesa.
Una curiositat, només: us heu fixat que en castellà “fer apte o destre en alguna cosa” és adiestrar (en francès dresser i en italià addestrare), però en català és ensinistrar?
Amb el significat originari es manté amb més o menys vitalitat en algunes de les llengües bé com a adjectiu, bé substantivat en femení (recordem, per exemple, l’expressió castellana del credo “a la diestra de Dios padre”). Amb tot, totes les llengües romàniques citades, tenen també una forma derivada del llatí DIRECTUS, -A: droit (francès), diritto (italià), drech (occità), dereito (gallec), derecho (castellà) i dret (català).
Per cert, el títol d’aquesta petita història es correspon amb el d’un recull de contes d’un escriptor de Mequinensa: Jesús Moncada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada