dimecres, 27 de juliol de 2011

La lliçó d’anatomia del doctor Tulp

En aquesta ocasió utilitzem el títol d’un conegudíssim quadre de Rembrandt (pintat el 1628) per explicar, en una primera tongada, l’origen d’algunes de les paraules amb què designem parts del cos.
Començarem, però, parlant d’un mal: la migranya, definida pel diccionari com “mal de cap nerviós que dóna sovint mareig i agafa generalment la meitat del cap.” Aquesta localització del dolor és justament l’origen del nom, ja que migranya prové de la forma grega llatinitzada ‘hemicrania’ (mig crani). Les formes castellana (migraña), francesa i anglesa (migraine) i italiana (emicrania) tenen el mateix origen. En castellà trobem també la paraula jaqueca, derivada d’una forma àrab ‘šaqīqa’, que vol dir ‘meitat’.
Una de les característiques del llatí vulgar és a dir, del llatí parlat, és la seva tendència a donar més expressivitat a les paraules. Un dels mecanismes per aconseguir-ho era , i encara és avui dia, fer ús dels diminutius. Així, junt amb la forma clàssica AURIS, -IS trobem AURICULA(M) que és l’origen del català orella i del castellà oreja.
Una altra dels trets del llatí vulgar és la tendència a fugir de les paraules curtes, sobretot quan es podien confondre amb d’altres. Això provocà que el terme llatí amb què es designava la boca (OS, ORIS) es veiés substituït pel mot BUCCA(M), que en llatí clàssic significava ‘galta’. Amb tot, fixem-nos com tots els cultismes deriven encara del terme llatí primitiu: oral, orador, orar, o el mot castellà ósculo (sinònim culte de ‘beso’).
Del llatí NASUS, -I prové el català nas, mentre que el castellà nariz i el català nariu ('forat del nas') deriven del llatí vulgar NARICE(M).
El mot bigoti arriba al català a través del castellà bigote; tot i que l’origen del mot és força obscur deu procedir de l’expressió germànica bî God (‘per Déu’), frase atribuïda a estrangers mostatxuts i després usada per al bigoti mateix. Mostatxo, en canvi, procedeix de la forma italiana mostacchio.
El català gola té el seu origen en el llatí GULA(M); l’origen del castellà garganta i del català gargamella (sinònim de gola) l’hem de buscar, en canvi, en l’arrel onomatopeica garg-, que imita el so de les expulsions de la gola. D’aquesta mateixa onomatopeia deriven substantius com gargall, gàrgara, gargamelló (‘úvula’) o garganxó (forma del català occidental que designa en alguns llocs la part superior i interior del coll i en altres la nou del coll) i verbs com engargullar (que significa ‘fer empassar a la força’). El llatí tenia altres mots per designar aquesta part del cos, dels quals en català i castellà només ens han quedat derivats: gutural (de GUTUR) i iugular (de IUGULUM).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada