dimecres, 27 de juliol de 2011

Qui no té cap que tingui cames

Amb aquest refrany expressem que quan ens falla la memòria i ens deixem una cosa en un lloc, després ens toca tornar-hi per buscar-la.
Si en el número anterior de la revista parlàvem de les parts del cap, en aquesta ocasió ens dedicarem justament a la part inferior del cos.
Si comencem per la zona pèlvica ens trobem amb el maluc, paraula que prové de l’àrab ‘azm al-huqq’, que significa precisament ‘os del llom’. La forma castellana cadera, en canvi, deriva per metonímia del llatí CATHEDRA (‘cadira de braços’).
L’extremitat inferior s’anomenava en llatí CRUS, mot que no ha deixat rastre en les llengües romàniques. La cama catalana (com l’occità camba, l’italià gamba i el francès jambe) té el seu origen en un mot del llatí vulgar, CAMBA, amb què es designava la pota dels quadrúpedes. El castellà pierna (com el gallec perna o la forma dialectal catalana perna), en canvi, deriva de PERNA, que significava ‘pota dels animals’. Aquest significat es conserva en català en el mot pernil (que per extensió significa també la cuixa o l’espatlla salada per conservar-la). El castellà jamón prové, en canvi, del francès jambon.
La part superior de la cama es designa en català amb la paraula cuixa, evolució del llatí COXA (mot que designava el maluc), mentre que el castellà muslo deriva de MUSCULUM. En llatí aquesta part del cos s’anomenava FEMUR, que avui dia utilitzem per designar l’os més llarg del nostre esquelet.
Per cert, la paraula castellana quijote té el seu origen en el nom català de la peça de l’armadura amb què es cobria la cuixa, el cuixot.
Acabarem amb els dos ossos que més preocupen molts futbolistes, els noms dels quals són neologismes: tíbia procedeix del llatí TIBIA, que significa ‘flauta’ i peroné, del grec ‘περóνη’ (‘clau’, ‘grapa’).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada