dimecres, 27 de juliol de 2011

No perdem el nord

Al número 11 de la revista Àgora de l’institut de Torreforta hi havia un jeroglífic que demanava un sinònim de desorientar-se i que representava una brúixola sense el nord. La resposta era perdre el nord.
Doncs bé, tot i que l’origen mariner de l’expressió sembla ben evident, la seva antiguitat dins de la llengua catalana no pot anar més enllà dels dos-cents anys, ja que les paraules amb què actualment designem els punts cardinals només comencen a aparèixer documentades en català durant les primeries del segle XIX. Cal tenir en compte que, tot i tenir origen anglosaxó, els mots ens arribaren a través del francès.
Les formes tradicionals en català eren, fins aleshores, migjorn o migdia (sud), ponent (oest), tramuntana (nord) i llevant o solixent (est). Si us hi pareu a pensar una estona, veureu que les raons són evidents:
- Cap a on apunten les ombres al migdia?
- D’on bufa la tramuntana? (és a dir, on són les muntanyes a través de les quals passa aquest vent?).
- Per on es lleva o ix el sol i per on es pon?
A més d’aquestes formes populars, en la documentació trobem també les formes cultes septentrió (nord), orient i occident.

Per acabar, una petita trampa per saber si la lluna creix o minva, fruit de la saviesa popular: lluna creixent mira a ponent, lluna minvant mira a llevant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada